|
|
|
|
HOMILIA
DE LA SANTA MISSA PEL PAPA JOAN PAU II "Avui diumenge segon de Pasqua, l’al·leluia ha ressonat més solemne que mai.” Així començava l'homilia el cardenal que celebrà la primera Missa pel Papa difunt a la plaça de St. Pere. -Joan Pau II, treballador incansable de la predicació de l’Evangeli, arribava a la Casa del Pare, participant plenament de la glòria de Crist Ressuscitat. D’aquell Crist al que es referia a l’inici del seu pontificat amb aquestes paraules que han estat sempre en el fons del seu missatge : “No tingueu por d’obrir-li portes del vostre cor”. -Penso que és una sensació generalitzada que les pregàries que aquests dies s’eleven a Déu pel Papa des de totes les parts del món, són més de gratitud que de sufragi per la seva ànima. En la Missa d’ahir havia pancartes i aclamacions de “Santo súbito, Sant ja” i el mateix volien dir els nombrosos aplaudiments durant l’homilia. Convençuts que la seva persona, la seva vida i la seva obra han estat un regal, un do de Déu. a l’Església i a la humanitat sencera en el final de segle i començament del nou mileni. No són Misses de difunts, les que celebrem, sinó més bé de Pasqua. Aquell que demanava a tothom obrir sense por les portes a Crist ha tingut que trobar obertes de part a part les portes del cel per fusionar-se amb una abraçada amb el Pare, el Crist i la Verge Maria, a la que venerava amb especial devoció, havent fet del “Totus tuus”, “Tot teu” el lema del seu Pontificat i de la seva vida, buscant tal vegada en Maria el carinyo maternal, al faltar-li des de molt menut el de la mare de la terra, que perdia als 9 anys.. -Durant aquest dies han segut profusament abundosos els escrits i comentaris en premsa i televisió ressaltant la seva personalitat humana i cristiana, la seva entrega i valentia, la seva acció social, a vegades amb incidència política d’importància mundial, com la caiguda del mur de Berlín, l’apropament a altres religions (musulmans i jueus estan sentint la seva mort i pregant per ell). -Els Joves diuen que és el seu Papa, el Papa dels joves, perquè, certament ha tingut una atenció i estima molt especial per ells, però també ho poden dir els vells, els malalts, els marginats, els pobres dels països del Tercer Món... i qualsevol col·lectiu humà. . I és per això que la seva mort ha causat profunda tristesa en tot el món, perquè era un referent important en la vida de tots com a home bo i virtuós, com a Pastor i Pare, com a guia clarivident en un món amb tantes obscuritats i en crisi de valors, i, sobretot, com a testimoni exemplar i coherent de la fe que predicava. -De tots aquests aspectes de la personalitat del Papa hem sentit comentaris. Jo voldria fer una reflexió sobre la seva mort. -En els seus nombrosos viatges per tot el món ha congregat multituds, ha despertat fervors i entusiasme, però tot ha estat superat d’una manera inimaginable, imprevisible, en la seva mort. Són impressionants les imatges que hem vist aquests dies i que ens parlen d’un fenomen històric sense precedents. Fa temps que molts dien, davant la imatge del seu deteriorament físic, que ja hauria d’haver renunciat, perquè donava pena veure’l tan limitat i envellit, sense possibilitat de portar a cap la seva missió. -Totes les opinions són respectables. Jo penso, i així ho he llegit, que la seva vellesa, la seva malaltia i la seva mort han estat l’última i de les més grans lliçons que ens ha deixat. -L’eix de la seva evangelització havia estat la dignitat de l’home, de tots els homes. Una dignitat enaltida i potenciada pel fet de ser imatge de Déu. -Un missatge que tenia en ell la força contundent d’aquell que havia experimentat en la seva pròpia carn, de jove i primers anys de ministeri, les conseqüències inhumanes d’una filosofia i un regim polític que ho negava. -Tenia ben assumit que el sofriment i el dolor formen part de la vida humana. Ell no ha amagat el seu sofriment de vell i malalt. L’ha portat amb tota dignitat. I no li ha importat, malgrat la categoria que li conferia la seva dignitat de Papa i la popularitat internacional, que la Televisió mostrés el rostre poc atractiu d’un vell malalt. Tots l’hem vist posar-se les mans al cap en senyal de dolor, l’esforç per parlar i no poder articular paraula, la dificultat i el dolor al caminar. Amb el seu dolor i sofriment, amb la seva tenacitat i valentia, ens ha recordat a tots, i ha fet més entenedor als que sofreixen, el missatge de Jesús:”qui vulgui ser el meu deixeble que carregui la seva creu i que em segueixi” -La imatge del dolor del Papa ha quedat impresa per sempre com el símbol de l’alliberació de milions de sers humans. “No tingueu por” Joan Pau II ens ha ensenyat a no tindre por, a la mort, a la malaltia, certament, però a moltes altres coses: A seguir a Crist contra corrent, a viure la fe amb coherència i valentia, a enfrontar-se a les situacions que tiranitzen, que esclavitzen i deshumanitzen. -La seva mort, reconeixement de tota la seva obra, ha estat com una glopada d’aire fresc per a una societat que viu asfixiada, d’espatlles a l’home i als valors humans, perquè, prèviament, també ha donat les espatlles a Déu i als valors de l’Evangeli. -Al pregar per ell i donar gràcies a Déu pel regal que ens ha fet en la persona d’aquest Papa, demanem també que la força del seu testimoni continuï produint molts de fruits en l’Església i en el món . -I preguem ja pel nou Papa. Que Déu vulgui beneir l’Església i la humanitat del segle XXI amb un Papa que, amb el seu missatge i testimoni, sigui un veritable Pastor i Guia segons els sentiments de Crist d’un món que té moltes llums però també moltes ombres. Un Papa que ens ajudi a caminar per la vida en aquests inicis del tercer mileni construint entre tots un món més humà, més esperançat, més obert a la transcendència, més obert a Crist i al seu missatge de salvació. -Com deia el Cardenal: “Que des de la finestra del cel ens continuï beneint com ho havia fet sempre des de la finestra del seu estudi aquí a la terra. Mossèn
Joan Ferrer, rector de la parròquia de Sant Miquel d'Alcanar.
|