TEXT ÍNTEGRE

Bodes d’Or.-06

-Al igual que dic als matrimonis quan presideixo la celebració de les seves Bodes de Plata o d’Or, que és un dia per a mirar 25 o 50 anys enrera, quan ens van fer el compromís mutu d’estimar-se, i més enrera encara, mirant aquells anys d’enamorament i de nuviatge, també avui, en el meu cas, és un dia per mirar 50 anys enrera, aquell 24 de juny de 1956, Festivitat de St. Joan Baptista, en el que, per la imposició de mans del Bisbe, vaig rebre el Sagrament de l’Ordre Sacerdotal.

-I per mirar més enrera encara, per recordar aquells anys de Seminari, d’estudi i preparació, de vida comunitària amb tots aquells companys que compartíem una mateixa vocació i idèntics ideals. (Alguns d’ells estan participant d’aquesta celebració.......) Onze llargs anys de treball que al final es feien molt pesats, perquè és dura la vida de l’estudiant quan l’estudi es pren en serio com un treball responsable.

-Anys d’adolescència i joventut, marcats per les circumstàncies concretes de l’època, entre elles la carestia d’aliments, recentment acabada la II Guerra Mundial i no recuperats encara de la nostra Guerra Civil. També en el Seminari, com en moltes cases dels nostres pobles, no sempre es menjava el pa que es volia, ni es satisfeia tota la gana que es tenia.

-Anys de creixement físic i espiritual, de maduració humana i vocacional, moments de crisi, de dubtes i confusió, propis de tot creixement

-Naturalment, una vocació infantil o adolescent (vaig anar al Seminari als 12 anys) necessitava fer-se gran, madurar per a arribar a ser plenament conscient i responsable, al igual que passa en la fe de tot cristià, sobretot si se es creient des de menut, que té que créixer adequant-se a cada una de les etapes de la vida.

Anys, aquells, de clarificació, però sobretot anys bonics, de companyerisme i de molta il·lusió que es feia més gran a mesura que avançava el temps i s’aproximava la meta: l’ordenació sacerdotal. Il·lusió no exempta de temor, pensant en la responsabilitat davant la missió que D. anava a confiar-me.

-Són sentiments que els tinc molt presents i vius perquè llegeixo de tant en tant els apunts o diari que llavors escrivia i que conservo encara.

-Des de la visió que em donen 50 anys de ministeri sacerdotal considero una gràcia de Déu -de la qual avui li dono gràcies, ja que no és altre el sentit d’aquesta celebració -, tant pel do de la vocació “no sou vosaltres qui m'heu elegit, sóc Jo qui us he elegit a vosaltres”, com pel exercici del ministeri durant tots aquests anys: 10 en Benicarló, 2 en Campredó, 4 en Rossell i 34 en Alcanar. En tot moment Ell ha estat present il·luminant, guiant, ajudant. “perquè sense mi no podrieu fer res”

-Aquests 50 anys han estat temps de canvis profunds i accelerats, com mai s’han donat en un espai de temps tant curt al llarg de la història, pel que fa a la societat en general i a la mateixa Església. El Concili Vaticà II va intentar ser una resposta al repte que li presentava la moderna societat, partint d’una seriosa reflexió sobre sí mateixa, revisant la seva vida i pràctiques pastorals, buscant una renovació interior per adaptar el seu missatge, el missatge de Crist, sempre vell i sempre nou, a la nova cultura i les necessitats de l’home d’avui. Els canvis, sobretot si són profunds, comporten sempre sofriments i crisi, i l’Església ha tingut que afrontar en aquest temps moltes crisis i no pocs sofriments.

-”Ens ho canvien tot, ens fan perdre la fe”, deien algunes persones cristianes de edat. I era comprensible. Per a molts cristians ha suposat un gran esforç renovar la seva fe.

-També ho va ser de difícil per als capellans. Es tenien que deixar esquemes tradicionals tan pel que fa a la figura i persona del sacerdot com pel que fa a la pràctica de la pastoral. Era necessari buscar i descobrir nous camins, noves formes.

-Temps difícils però a la vegada apassionants, perquè ens van portar a destriar allò que és essencial i nuclear en la vida de fe i seguiment de Jesús, d’allò que no eren sinó adherències culturals pròpies de cada època i que perden sentit i consistència en el pas del temps.

-Dintre d’aquest context social i ecclesial he viscut el ministeri sacerdotal al llar de 50 anys, i dono gràcies a Déu, com he dit abans. Dono gràcies perquè totes aquestes circumstàncies ens han portat a un Església més autèntica, més humil i evangèlica i, en conseqüència, a una imatge del sacerdot amb les mateixes característiques, servidor humil de l’evangeli, administrador dels misteris de Crist entre els germans, fent camí amb ells i amb les mateixes dificultats, lluny d’aquell prestigi i “poder social” d’altres temps.

-I si aquestes circumstàncies han portat també a una major secularització de la societat, a una marginació de Déu i, per tant, de tot lo religiós i de la persona i funció del sacerdot, lluny de tenir i experimentar la sensació de frustració, desil·lusió o fracàs, tinc que donar gràcies a D. per haver sentit envigorida i refermada la meva vocació com a resposta a la seva crida : “aneu per tot arreu a predicar la B.N. del Regne”, al veure amb més claredat la necessitat del missatge de Jesús a un home i a un món en profunda crisi de valors humans per haver perdut el nord de la seva existència. (Ho deia no fa molt a un grup de formació de la Parròquia: Hem de tenir clara consciència de lo important que és en els nostres dies que, com aquella petita “resta” del poble d’Israel que, en mig de l'oblit general, mantenia viva l’esperança en el Messies, hi hagi també una petita “resta” que mantingui ben enlairat l'estendard de la fe en el Crist Ressuscitat, en el seu Evangeli i el seu missatge, enmig d’un ambient de rebuig o indiferència)

-Tots, en la nostra vida, hem de donar gràcies a D. que ens va guiant i conduint vers una maduració humana i cristiana, a través d’alegries i satisfaccions unes vegades, i altres, per mig de contratemps, fracassos i sofriments. De tot he tingut en abundància al llarg d’aquests 50 anys. De tot Déu haurà sabut treure profit, perquè Ell sap escriure recte amb renglons torts.

- Ell sap els secrets més íntims de la nostra vida. Ens coneix més que ens puguem conèixer nosaltres. Ell sap també,. i ningú més, tot el bé que ha volgut dispensar a les persones: xiquets, joves, grans, malalts... per mig del meu ministeri.

-Un altre aspecte, inseparable del de la gratitud, és el de la sensació de no haver respost amb la suficient fidelitat a allò que Déu esperava: “Us he elegit perquè doneu molt de fruit”. A vegades tenim la impressió que Déu espera massa, confia massa, demana massa sense tindre en compte la nostra pobresa humana. Consola, no obstant, el saber que tot és fruit del seu amor. Un amor de Pare que, malgrat voler sempre més de nosaltres, ens estima tal com som, amb les nostres limitacions i imperfeccions. Un amor, per això, comprensiu que sap perdonar i disculpar sense perdre mai la confiança.

-Voldria que aquests sentiments de confiança, estima i comprensió haguessin segut en tot moment els que jo he tractat de tenir amb tots vosaltres, com estic segur que ho han estat els vostres respecte de la meva persona i de la meva actuació.

-Tinc un record bonic i agradós dels pobles i parròquies on he estat; de la seva gent i, en especial, dels joves amb qui més he treballat.(Cine Juventut de Benicarló, el grup de teatre de Campredó, el Teleclub de Rossell) D’Alcanar, concretament, queda memòria escrita en el llibret “ El Convent, 25é Aniversari del M.P.J.”

-A tots tinc que agrair el haver-me ajudat a donar sentit al meu sacerdoci i viure amb il·lusió la vocació, i de manera especial als sacerdots amb els que he tingut la sort de compartir el ministeri pastoral. D’ells he rebut no sols l’ajuda de cara a fora, per portar a cap moltes activitats pastorals, sinó de cara a dins, sent un exemple i un estímul per mantenir despert l’esperit sacerdotal i apostòlic. Us confesso que, a vegades, he tingut com un dubte, una inquietud al pensar que la meva prolongada estada a Alcanar podria ser causa d’un empobriment en el conjunt de la pastoral parroquial, per la senzilla raó de que tots tenim unes maneres concretes, personals i limitades de ser, pensar i actuar que, si en un principi són enriquidores, a la llarga poden produir l’efecte contrari. Però sempre m’he tranquil·litzat pensant que aquesta possible realitat es remeiava per la presència i actuació dels Vicaris que, amb el seu diferent tarannà o carisma personal, aportaven novetat i riquesa a la pastoral parroquial. Una sort que ha tingut Alcanar i que tots devem agrair a Déu. .

.-Gràcies a tots vosaltres que m’esteu acompanyant en aquesta celebració tant important per a mi i en especial als que l’heu estat preparant. (al Vicari Mn. Joan i la Comissió que heu empleat tantes hores en organitzar-ho amb l’esforç afegit de fer-ho en secret perquè jo no m'assabentara)

-Gràcies al Sr, Alcalde i Ajuntament que, com a representants de tot el poble ho sou també d’aquesta part del poble que constitueix la comunitat cristiana d’Alcanar. Us heu volgut adherir a la Festa considerant-la també vostra. Us ho agraeixo personalment i com a Rector, i aprofito per donar-vos gràcies per la vostra col·laboració moral i material, no sols avui, sinó sempre que la Parròquia us ha demanat ajuda per a alguna activitat pastoral. És bonic pensar que la Parròquia també és poble i també fa poble.

-A tots els que, per mig del cant i la música, esteu donant solemnitat i esplendor a la celebració.*-Al grup parroquial de guitarres que tots els diumenges i festes poseu alegria i ambient festiu a les nostres Misses amb els vostres cants plens de força, ritme i joventut. * Al Cor Júbilo, exemple de vocació i dedicació al Cant Coral havent adquirit un meritori grau de perfecció en la seva interpretació i que poseu a disposició de la parròquia en tantes ocasions. *A Ricard que ha volgut que avui sonés també l’Orgue, perquè sap que m’agrada i que compartim el gust i l’afecció per aquesta música.

-Agraeixo enormement i particularment la presència de canareus i casencs que esteu participant en gran número. Sou vosaltres els qui heu preparat i feu possible aquesta festa, i veig en la vostra presència el vostre afecte i amistat i també la vostra gratitud per tots aquests anys de ministeri pastoral entre vosaltres.

-Dels qui heu vingut d’altres pobles: Benicarló, Rossell, Campredó... demostrant que la vostra amistat i afecte no s’ha diluït en el pas del temps sinó que permaneix viva, i és una satisfacció el pensar que aquesta no es fonamenta sols ni principalment en components simplement humans, sinó en aquells que fan referència al ministeri sacerdotal.

-Agreixo efusivament la presència dels companys capellans: companys d’estudi i seminari (Vicari General, Mn Pavia, que va ser vicari d’Alcanar..... ), Companys en la tasca pastoral, a la que abans m’he referit; Companys de l’Arxiprestat i de la comarca que hem passat junts tantes hores de reflexió, de programació d’activitats pastorals, compartint problemes, neguits, inquietuds, però, sobretot, ideals i amistat sacerdotal.

-Familiars de Forcall, el meu poble natal, d’Almazora on vaig celebrar la 1ª Missa.

A tots agraeixo la vostra presència, perquè, entre tots, m’ajudeu a viure intensament aquesta celebració de les Bodes d’Or de la meva ordenació sacerdotal.

-I acabo amb un record molt especial per a la meva família, uns pares senzills i bon cristians que van preparar la terra per a que nasqués i creixés la vocació, i per a una persona que també celebra les Bodes d’Or, la meva germana que, des de fa 50 anys, no ha deixat d’acompanyar-me allà on he exercit el meu ministeri. Gràcies.